El dret dels treballadors i les treballadores a crear les seves pròpies organitzacions i a afiliar-s’hi és un dret
humà bàsic i part integral i essencial d’una societat lliure, democràtica i oberta. L’OIT així ho ha establert en el conveni sobre la llibertat sindical i la protecció del dret de sindicació de 1948 (número 87), el Conveni sobre el dret de sindicació i negociació col·lectiva de 1949 (número 98), el Conveni sobre el treball forçós de 1930 (número 29) i el conveni sobre l’abolició del treball forçós de 1957 (número 105) considerats part dels convenis fonamentals d’obligat compliment.
Tal i com ha establert la CSI, la representació col·lectiva de les treballadores i els treballadors democratitza els llocs de treball, proporciona els mitjans essencials pels quals els treballadors i les treballadores aconsegueixen equilibrar un poder de negociació que, d’una altra forma, seria desigual en el marc de les relacions de treball i els permet negociar l’obtenció d’un repartiment just de la riquesa que creen. Es constata, tal i com han establert la CSI i també l’OIT, que la negociació col·lectiva i els sindicats són essencials per a reduir la desigualtat mitjançant l’increment dels salaris mínims i contribuir a la reducció de la pobresa i al foment de les economies sostenibles, això fa que els sindicats siguin els impulsors d’un moviment progressista que lluita per una societat més justa i equitativa.
La democràcia i l’Estat de dret recullen les normes essencials que han de permetre que els sindicats puguin contribuir eficaçment a les polítiques socials i econòmiques i obligar els governs a justificar-se quan els interessos dels treballadors/es no es garanteixen en els processos de presa de decisió. És per això que, al llarg de la història, els sindicats han liderat els processosde democratització i han contribuït de forma essencial a la justícia social. Els sindicats, tal i com ha afirmat la CSI, constitueixen” la voz organizada de la oposición a Gobiernos que actúan a las órdenes del poder corporativo y de los intereses creados”, és per això que, en molts països, els drets fonamentals com són la llibertat sindical, el dret a la reunió i d’expressió, que són la base de les societats democràtiques i que asseguren la participació dels treballadors/es en els processos de presa de decisió, estant essent atacs de manera sistemàtica. Els governs “están usando la amenaza terrorista como un caballo de Troya, como un pretexto para suprimir las libertades fundamentales que constituyen la piedra angular de cualquier sociedad democrática. En otros países, las medidas de austeridad y el deseo de atraer las inversiones extranjeras se han utilizado para adoptar leyes y políticas represivas que reducen la participación”.
Això ha fet que, en molts països, el propi govern i les seves institucions permetin que la violència antisindical proliferi amb plena impunitat. La violència antisindical la constitueix tota pràctica o acció destinada a pressionar els i les membres dels sindicats perquè deixin de defensar els drets humans laborals dels ciutadans/es; i a evitar que els treballadors/ es s’afiliïn als sindicats, evitant així que els treballadors i les treballadores participin en els processos de presa de decisió.
La violència antisindical s’exerceix a través de la discriminació antisindical a través d’acomiadaments als dirigents o d’afiliats/des, assetjament, canvi de lloc de treball, trasllat del lloc de treball, o bé mitjançant amenaces de mort, agressions físiques, desaparicions, detencions il•legals, segrestos, tortures, agressions sexuals i assassinats.
Font: http://www.ccoo.cat/cooperaciosindical/documents/guia_cooperacio_sindical_per_a_treballadors.pdf
